Escacs:Art, estratègia, competitivitat

Repeteixo la jugada
com sempre,
i apreto el rellotge
que ja és electrònic.
Tu, repeteixes el mateix de sempre.

Inútil joc, no?

El principi mai porta al final.
Guanyar o perdre
no depèn només del joc:

El temps n’és decisiu.

Seguiré caminant

O conduint

A grans velocitats.

Seguiré escrivint

Amb tot el meu gust

Fins que em torni boja

            -D’emoció-.

Seguiré fumant,

I buscant el desig

Allà on em plagui.

Seguiré com sóc

Fins a retrobar-te.

Mira’m bé,
Ara escric només per a tu.
Riu o plora.
Imagina’m davant l’ordinador
Acaronant la veu que
Ahir, vas enlluernar.
Nit enigmàtica que parlava
Gèlidaments dels sentits.
Emocions que s’emportaren
La ofuscada frustració
Sense nom, de mi.
Falls…ni un.
Únicament l’ànima morta
Llançà la veu tendre,
Llançà un plor intern
Amic i arcaic, silenciós.
No remarcaré res,
Armonia de detalls que n’ets tu.

Però ara acabaré a l’inrevés.

Nàufrag, llunyà que ja no hi és,

Amaga l’eterna joventut

Llum difusa, pell blanquina,

L’espera a proa, algun dia.

Un únic gest el faria reviure.

Foc fred que ara sent

Solitud sola davant la gent,

Lànguida por de l’inconscient

Emergeix de sobte la seva veu

Gran, valent, exigent.

Nàufrag que no es sòl

Amb ell mateix,

Arriba l’altre, part dual,

I crida amb força,

Recita, s’entrega,

Amistat.

Mite difós a la realitat.

Però segueixo trepitjant

El foc d’aquest camí

Que vaig fent.

Me’n adono dels cops

Que se’m marquen als peus

I a les cames:

Sempre tropisso.

Me’n adono,

Però pareix que em dóna igual

Aquest mal que se’m endinsa

De dalt a baix del cos.

Me’n adono

Que embruto el meu rostre sagnant,

I el netejo cada dos per tres.

Me’n adono que sempre

He aconseguit alçar-me,

Però tinc por

De quedar-me estesa sobre el foc.

El vent és el silenci
de les paraules.

Després de desarmar l’odi
refem un camí del que més val
no dir-ne res. El silenci
reclama la buidor de la veu,
reclama l’extensió de les paraules
a un simple to sarcàstic i eixut.
Tot sec. Pedram enroscat pel vent.
Boira que en deforma les tenebres.
Núvols que es desfan lentament
dins un pou salat de fondes herbes.
Profunditat absorta de veus,
veus col.lectives que es refugien
en el mar de la nit, en un vaixell
sense motor. Un vent. Una veu
a la llunyania. Seguim els seus consells,
ens evadim endinsant-nos al mar
i escopim al mirall que ens reflecteix:
la veritat no ens és del tot certa,
només cal escoltar el no res
i jugar una mica amb el temps.

Tot el que vivim
és un fenomen únic:
aprofitem-lo.

No t’he vist d’ençà que dorms
però no vull destorbar cap dels teus somnis.
No he escoltat la teva veu
des del dia en què em digueres adéu.
Però et guardo en un calaix tancat amb clau.
Sé que, arrossegat pel temps,
et desfàs lentament sota terra.
Sota un mar inhòspit, insípid,
on la penombra del silenci descriu versos,
on el temps relata vides,
on les vides esdevenen eternes.

El temps no fuig
però tampoc no es detura.

Dibuixo rostres amb la pluja de la nit.
Il·lumino dies, hores, amb llamps ferotges.
Miralls trencats de temps remots,
oblidats sota un mar enutjat.
I ara, de cop, pinto dies i nits de lluna plena.
Escric sense cap pensament exacte.
Tots, vulnerables a l’oblit, al vent,
al pas del temps, als sentits.
Compassada amb el cant dels poetes,
escolto les veus melangioses dels arbres.
Els ecos reverberants del temps.

Si els records et persegueixen
no t’amaguis d’ells.

No és fàcil oblidar els qui estimo.
No és fàcil oblidar el meu passat.
Records fràgils encarats al meu cos
recorren els sentits que capten amb fulgor la llum.
Records d’esperances plenes d’il·lusions, de malenconia.
Tu vas nodrir els meus coneixements, pobres,
lleugers, pel curt camí que havia fet. Una joventut
nodrida amb nous pensaments, savis i afables.
Un bullit de sentiments sorgiren de cop.
I el cor… Ara creix i no vull. M’ensenyes i aprenc.
Aprenc i, per això, escric.

Les arrels que es sembren
sempre tornaran al seu lloc.

Visc solemne dins un món de somnis
on l’illa es desfà trosset a trosset
quedant-se en no res.
Enfonsada sota els núvols em trobo,
extasiada pel destí. ¿I què serà demà
si la més bella rosa es deixa vèncer
per la més insignificant tempesta de llàgrimes?
Dies destrossats per la debilitat de les persones,
esperes del no res perquè tot s’ha acabat.
Basta ara un sol crit per atemorir-me,
una sola gota d’aigua per fugir d’aquí,
una abraçada per sentir-me feliç…
Però res no podrà retornar-me a la grandesa
plàcida com l’illa que entre l’horitzó
es va desfent mentre jo fixo el ritme,
la mirada, més enllà de les muntanyes:
això és un altre món, el meu món
està lluny i ja no tornarà.
Prest l’aniré a cercar. Jo tornaré.